dissabte, 23 de juliol de 2011

Francesc Eiximenis: "Exemple d'una vana dona"

FRANCESC EIXIMENIS

XVII

[EXEMPLE D'UNA VANA DONA]

He entês que una vana dona era en aquest regne qui tostemps se treïa a mostra bé endreçada davant la gent. E com un jorn ella veés venir una gran multitud de jóvens e ella tantost se posàs en la finestra tota endreçada, per tal que ells la mirassen e la lloassen de sa bellea, ells, tots a una veu, li vingueren cridant davant, e dient-li així:

--Amagats-vos, Na Golosa! Amagats-vos a mal guany, que no n'hi ha per vós, d'açò que demanats; car solament n'hauran aquelles que s'amaguen e es tenen en car, e no vós, qui tantost vos trets venal a tothom.--

E la mesquina hac tanta de vergonya que cuidà morir; e tornant a si mateix, conec son defalliment, e dien que el corregí altament.

(Del Terç del Crestià, cap. DCLXXI)

Francesc Eximenis. Contes i faules. Barcelona (Editorial Barcino: ENC, A, 6), 1925, pàg. 62.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Gianfrancesco Poggio Bracciolini: "Contarella divertida d'un metge"


(Terranuova, província d'Arezzo (Itàlia), 11 de febrer de 1380 - Florència (Itàlia), 30 d'octubre de 1459)

LLIBRE DE FACÈCIES

129.

Contarella divertida d'un metge

El cardenal de Bordeus em va contar que un dels seus paisans, quan va tornar a casa seva, començà a cridar que la cama li feia molt de mal. La dona la hi va untar d'oli rosat, la cobrí amb estopa i llana i la hi embenà amb una tela de lli. L'home continuava gemegant i dient que li feia molt de mal, i va demanar que hi anàs un metge. Arribat aquest, li destapà la cama a poc a poc i amb molta suavitat, perquè el malalt encara deia que sofria molt, i quan la hi hagué palpada, digué que no hi tenia res. Aleshores el pagès li presentà l'altra cama i digué: "Així deu esser aquesta la que em fa mal".

Divertidíssima beneitura d'un home que necessitava l'opinió del metge per a saber on era que li feia mal.

BRACCIOLINI 1978 = Gianfrancesco Poggio Bracciolini. Llibre de facècies. Traducció del llatí medieval per Francesc de B. Moll. Palma de Mallorca (Editorial Moll: Biblioteca «Raixa», 114), 1978, p. 101.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Isop: "Les mosques"

(segle VII aC)

Faules: "Les mosques"

En un rebost es va vessar mel; unes mosques es van posar a menjar-se-la. La trobaven tan dolça que no se'n sabien anar. Però les potes els hi van quedar enganxades i, no podent arrencar el vol, van sentir que s'ofegaven i van dir: «Dissortades de nosaltres, que morim per un plaer de tan curta durada!».

Així mateix, per a molts, la golafreria és causa de mals.

ALU 2000 = Antologia de la literatura universal. A cura de Mariantònia Lladó i Montserrat García. Barcelona (Edicions de la Magrana: "L'Esparver Llegir", 109), 2000, p. 16. D'Isop. Faules. Traducció de Montserrat Ros. Barcelona (Fundació Bernat Metge), 1984.

Isop: "L'àguila i la guineu"

(segle VII aC)

Faules: "L'àguila i la guineu"

Una àguila i una guineu que s'havien fet amigues van decidir de viure l'una prop de l'altra, pensant que la convivència faria més forta la seva amistat. Aleshores l'àguila va volar al cim d'un arbre molt alt per fer-hi el niu, i la guineu es va entaforar entre les mates que hi havia al peu de l'arbre, on va criar. Però un dia que la guineu havia sortit a cercar aliment, l`àguila, no tenint res per a menjar, es va abatre sobre el matoll, li va rapir les cries i, ella i els aguilons, les van devorar. Quan la guineu va tornar i va veure el que havia passat, va sentir tanta aflicció per la mort dels seus petits com pel fet de no poder-se venjar: essent un animal de terra, no podia perseguir un ocell. Per això maleïa de lluny la seva enemiga, que és l'únic recurs dels impotents i dels febles. Però s'esdevingué que ben aviat l'àguila va sofrir el càstig de la seva traïció a l'amistat. Mentre, al mig d'un camp, sacrificaven una cabra, s'hi va llançar damunt, es va endur de l'altar una entranya encesa i la va portar al seu niu; aleshores es va girar un vent fort que va començar a encendre, en uns brins de palla seca, un foc brillant. I els aguilons, com que encara eren petits per a alçar el vol, es van cremar i van caure a terra. La guineu hi va córrer i els va devorar tots en presència de l'àguila.

Aquesta faula vol dir que els qui traeixen l'amistat, encara que es puguin escapar de la venjança d'aquells que han ofès, perquè són febles, no podran evitar, tanmateix, el càstig diví.

ALU 2000 = Antologia de la literatura universal. A cura de Mariantònia Lladó i Montserrat García. Barcelona (Edicions de la Magrana: "L'Esparver Llegir", 109), 2000, pp. 15-16. D'Isop. Faules. Traducció de Montserrat Ros. Barcelona (Fundació Bernat Metge), 1984.

Julio Cortázar: "L'illa al migdia"


JULIO CORTÁZAR
(Brusel·les 1914 - París 1984)

L'illa al migdia

Traducció de Salvador Jàfer (1993)

CORTÁZAR 1971 = Cortázar, Julio, Todos los fuegos el fuego, Barcelona: Edhasa («Latinoamericana de bolsillo», 2), 1971.

La primera vegada que va veure l'illa, Marini estava cortesament inclinat sobre els seients de l'esquerra, ajustant la taula de plàstic abans d'instal·lar-hi la safata del dinar. La passatgera l'havia mirat diverses vegades mentre ell anava i venia amb revistes o gots de whiskey; Marini trigava a ajustar la taula, i es preguntava avorridament si valdria la pena respondre a la mirada insistent de la passatgera, una americana entre tantes, quan en l'òval blau de la finestra entrà el litoral de l'illa, la franja daurada de la platja, els turons que pujaven cap a l'altiplà desolat. Mentre corregia la posició defectuosa del got de cervesa, Marini va somriure a la passatgera. «Les illes gregues», va dir. «Oh, yes, Greece», va fer l'americana amb un fals interês. Sonava breument un timbre i l'auxiliar de vol es va dreçar, sense que el somriure professional se li esborrara de la boca de llavis fins. Va començar a ocupar-se d'un matrimoni sirià que volia suc de tomaca, però en la cua de l'avió es va concedir uns quants segons per a mirar una altra vegada cap avall; l'illa era petita i solitària, i l'Egeu l'envoltava amb un blau intens que exaltava l'orla d'un blanc enlluernador i com petrificat, que allà baix devia ser escuma rompent contra els esculls i les calanques. Marini va veure que les platges desertes corrien cap al nord i l'oest, la resta era la muntanya que entrava a pic en el mar. Una illa rocosa i deserta, encara que la taca plomissa a prop de la platja del nord bé podria ser una casa, potser un grup de cases primitives. Va començar a obrir la llauna de suc, i en dreçar-se, l'illa s'esborrà de la finestreta; no va quedar res més que el mar, un horitzó verd interminable. Va mirar el seu rellotge de polsera sense saber per quê; era exactament migdia.

A Marini, li va agradar que l'hagueren destinat a la línia Roma-Teheran, perquê el passatge era menys lúgubre que en les línies del nord i les xicotes semblaven sempre felices d'anar a Orient o de conêixer Itàlia. Quatre dies més tard, mentre ajudava un nen que havia perdut la cullera i mostrava desconsolat el plat de les postres, descobrí una altra vegada el contorn de l'illa. Hi havia una diferència de vuit minuts però quan s'inclinà sobre una finestreta de la cua no li quedà cap dubte; l'illa tenia una forma inconfusible, com una tortuga que només treia les potes de l'aigua. La va mirar fins que el van cridar, aquesta vegada amb la seguretat que la taca plomissa era un grup de cases; aconseguí de distingir el dibuix d'uns quants camps conreats que arribaven fins a la platja. Durant l'escala de Beirut va mirar l'atles de l'hostessa, i es va preguntar si l'illa no devia ser Horos. El radiotelegrafista, un francês indiferent, se sorprengué del seu interês. «Totes aquestes illes s'assemblen, fa dos anys que faig la línia i m'importen ben poc. Sí, mostreu-me-la la pròxima vegada.» No era Horos, sinó Xiros, una de les moltes illes al marge dels circuïts turístics. «No durarà ni cinc anys», li va dir l'hostessa mentre bevien una copa a Roma. «Afanya't, si penses anar-hi, les hordes hi arribaran ben aviat, Genguis Cook vigila.» Però Marini va continuar pensant en l'illa, i la mirava quan se'n recordava o hi havia una finestreta a prop, i gairebé sempre alçava els muscles al final. Res de tot això no tenia cap sentit: volar tres vegades a la setmana al migdia sobre Xiros era tan irreal com somiar tres vegades a la setmana que volava al migdia sobre Xiros. Tot era falsejat en la visió inútil i recurrent; llevat, potser, del desig de repetir-la, de la consulta del rellotge de polsera abans del migdia, del breu, punyent contacte amb l'enlluernadora franja blanca a la vora d'un blau quasi negre, i les cases on els pescadors devien alçar amb prou feines els ulls per seguir el pas d'aqueixa altra irrealitat.

Vuit o nou setmanes més tard, quan li van proposar la línia de Nova York amb tots els seus avantatges, Marini es va dir que era l'ocasió de posar fi a aqueixa mania innocent i fastijosa. Tenia a la butxaca el llibre on un vague geògraf de nom llevantí donava sobre Xiros més detalls que els habituals en les guies. Contestà negativament, escoltant-se com en la llunyania, i després d'esquivar la sorpresa escandalitzada d'un cap i dues secretàries se'n va anar a dinar a la cantina on l'esperava Carla. La desconcertada decepció de Carla no el va inquietar; la costa sud de Xiros era inhabitable però cap a l'oest quedaven empremtes d'una colònia lídia o potser cretomicènica, i el professor Goldmann havia trobat dues pedres tallades amb jeroglífics que els pescadors utilitzaven com a puntal del petit moll. A Carla li feia mal el cap i se n'anà quasi de seguida; els polps eren el recurs principal del grapat d'habitants, cada cinc dies arribava un vaixell que carregava la pesca i deixava algunes provisions i gèneres. A l'agència de viatges li van dir que caldria noliejar un vaixell especial des de Rynos, o potser es podria viatjar en la falua que recollia els polps, però això darrer només ho sabria Marini a Rynos, on l'agència no tenia corresponsal. De tota manera la idea de passar uns dies a l'illa no era més que un pla per a les vacances de juny; les setmanes següents calgué reemplaçar White en la línia de Tunis, i en acabant començà una vaga i Carla se'n tornà a casa de les seues germanes a Palerm. Marini se n'anà a viure a un hotel a prop de Piazza Navona, on hi havia llibreries de vell; s'entretenia sense gaires ganes a buscar llibres sobre Grècia, fullejava de tant en tant un manual de conversa. Li va fer gràcia la paraula kalimera i la va assajar en un cabaret amb una xicota pèl-roja, s'hi va gitar, va saber del seu avi a Odos i d'uns mals de gola inexplicables. A Roma començà a ploure, a Beirut l'esperava sempre Tània. Hi havia encara altres històries, sempre de parents o de mals; un dia va fer altra vegada la línia de Teheran, l'illa al migdia. Marini es quedà tant de temps arrambat a la finestreta que la nova hostessa el va tractar de mal company i li va fer recompte de les safates que duia servides. Aqueixa nit Marini va convidar l'hostessa a sopar al Firuz i no li va costar gens que li perdonaren la distracció del matí. Lucia li va aconsellar que es fes tallar els cabells a l'americana; ell li va parlar una estona de Xiros, però després va comprendre que ella preferia el vodka-lime del Hilton. El temps se n'anava en coses així, en infinites safates de menjar, cadascuna amb el somriure a quê el passatger tenia dret. En els viatges de tornada l'avió sobrevolava Xiros a les vuit del matí; el sol pegava contra les finestretes de babord i deixava a penes entreveure la tortuga daurada; Marini preferia esperar els migdies del vol d'anada, perquê sabia que llavors podia quedar-se un minut llarg contra la finestreta mentre Lucia (i més tard Felisa) s'ocupava una mica irònicament del seu treball. Una vegada va fer una foto de Xiros però li isqué borrosa; ja sabia algunes coses de l'illa, n'havia subratllat les rares mencions en un parell de llibres. Felisa li va contar que els pilots li deien el foll de l'illa, i no li va saber greu. Carla acabava d'escriure-li que havia decidit no tenir el nen, i Marini li va enviar dos sous i va pensar que la resta no allargaria per a les vacances. Carla acceptà els diners i li va fer saber per una amiga que probablement es casaria amb el dentista de Treviso. Tot tenia tan poca importància al migdia, els dilluns i els dijous i els dissabtes (i dues vegades al mes, els diumenges).

Amb el temps es va anar adonant que Felisa era l'única que el comprenia una mica; hi havia un acord tàcit perquê ella s'ocupara del paisatge al migdia, en ser que ell s'instal·lava vora la finestreta de la cua. L'illa era visible només uns pocs minuts, però l'aire era sempre tan net i el mar la retallava amb una crueltat tan minuciosa que els més petits detalls anaven ajustant-se implacables al record del paisatge anterior: la taca verda del promontori del nord, les cases plomisses, les xarxes eixugant-se a l'arena. Quan mancaven les xarxes Marini ho sentia com un empobriment, gairebé com un insult. Va pensar a filmar el pas de l'illa, a fi de repetir la imatge a l'hotel, però va preferir estalviar-se els diners de la càmera ja que tot just li faltava un mes per a les vacances. No posava cap ficaci en el recompte dels dies; a vegades era Tània a Beirut, a vegades Felisa a Teheran, gairebé sempre el seu germà menor a Roma, tot una mica borrós, amablement fàcil i cordial i com si estigués reemplaçant una altra cosa, omplint les hores d'abans o després del vol, i en el vol tot era també borrós i fàcil i estúpid fins a l'hora que anava a inclinar-se sobre la finestreta de la cua, i sentia el vidre com un límit de l'aquari on lentament es movia la tortuga daurada en el blau espês.

Aqueix dia les xarxes es dibuixaven precises en l'arena, i Marini hauria jurat que el punt negre de l'esquerra, a la vora del mar, era un pescador que devia estar mirant l'avió. «Kalimera», va pensar absurdament. Ja no tenia cap sentit esperar més, Mario Merolis li prestaria els diners que li feien falta per al viatge, en menys de tres dies seria a Xiros. Amb els llavis a frec de vidre somrigué pensant que grimparia fins a la taca verda, que entraria nu en el mar dels calons del nord, que pescaria polps amb els homes, i s'hi entendria amb senyals i rialles. Res no era difícil una vegada decidit, un tren nocturn, un primer vaixell, un altre vaixell vell i brut, l'escala a Rynos, la negociació interminable amb el capità de la falua, la nit al pont, enxampat als estels, el sabor de l'anís i del moltó, l'aurora entre les illes. Va desembarcar amb les primeres clarors, i el capità el va presentar a un vell que devia ser el patriarca. Klaios li va agafar la mà esquerra i li va parlar lentament, mirant-lo als ulls. Van venir dos xicots i Marini entengué que eren els fills de Klaios. El capità de la falua esgotava el seu anglês: vint habitants, polps, pesca, cinc cases, italià visitant pagaria allotjament Klaios.

Els xicots van riure quan Klaios discutí dracmes; també Marini, ja amic dels més joves, mentre mirava eixir el sol sobre un mar menys fosc que des de l'aire, una cambra pobra i neta, un gerró d'aigua, olor de saliva i de pell embrunida.

El van deixar sol i se n'anaren a carregar la falua, i ell, després de llevar-se a manotades la roba de viatge, es va posar a caminar per l'illa. Encara no es veia ni una ànima, el sol anava guanyant impuls a poc a poc i dels matolls pujava una olor subtil, una mica àcida, barrejada amb el iode del vent. Devien ser les deu quan arribà al promontori del nord i reconegué la més gran de les calanques. Preferia estar sol encara que li hauria agradat més banyar-se a la platja d'arena; l'illa l'envaïa i el fruïa amb una tal intimitat que no era capaç de pensar o d'elegir. La pell li cremava del sol i del vent quan es va despullar per llançar-se al mar des d'una roca; l'aigua era freda i li va fer bé, es va deixar endur per corrents insidiosos fins a l'entrada d'una gruta, va tornar mar enfora, s'abandonà d'esquena, ho acceptà tot en un sol acte de conciliació que era també un nom per al futur. Va saber sense cap dubte que no se n'aniria de l'illa, que d'alguna manera es quedaria per sempre a l'illa. Arribà a imaginar-se fins i tot el germà, Felisa, i les cares que farien quan saberen que s'havia quedat a viure de la pesca en un penyal solitari. Ja els havia oblidats quan girà sobre si mateix per nedar fins a la vora.

El sol el va eixugar de seguida, va baixar cap a les cases on dues dones el van mirar estranyades abans de córrer a tancar-se. Va fer una salutació en el buit i va baixar cap a les xarxes. Un dels fills de Klaios l'esperava a la platja, i Marini li va assenyalar el mar, convidant-lo. El xicot vacil·là, i li va mostrar els seus pantalons de tela i la seua camisa roja. Després se n'anà corrents cap a una de les cases, i al cap de poc va tornar quasi despullat; es van llançar junts en un mar ja tebi, enlluernador sota el sol de les onze.

Mentre s'eixugaven a l'arena, Ionas va començar a anomenar les coses. «Kalimera», digué Marini, i el xicot es va baquejar de riure. En acabant Marini va repetir les frases noves, va ensenyar paraules italianes a Ionas. Quasi en l'horitzó, la falua s'anava empetitint; Marini sentí que ara ja estava realment sol a l'illa amb Klaios i els seus. Deixaria passar un dies, pagaria l'habitació i aprendria a pescar; alguna vesprada, quan ja el conegueren bé, els parlaria de quedar-s'hi i de treballar amb ells. Mentre s'alçava, va allargar la mà a Ionas i començà a caminar lentament cap al turó. La costera era escarpada i hi grimpà assaborint cada alter, girant-se una vegada i una altra per mirar les xarxes de la platja, les siluetes de les dones que parlaven animadament amb Ionas i amb Klaios i el miraven de reüll, rient-se. Quan va arribar a la taca verda va entrar en un món on l'olor del timó i de la sàlvia era una mateixa matèria amb el foc del sol i la brisa del mar. Marini mirà el seu rellotge de polsera i en acabant, amb un gest d'impaciència, l'arrancà del canell i se'l va guardar a la butxaca del pantaló de bany. No seria fàcil matar l'home vell, però allà dalt de tot, tens de sol i d'espai, va sentir que l'empresa era possible. Era a Xiros, era allí on tantes vegades havia dubtat que pogués arribar alguna vegada. Es deixà caure de tòs entre les pedres calentes, resistí les arestes i els seus lloms encesos, i mirà verticalment el cel; llunyanament li va arribar el brunzeig d'un motor.

Tancant els ulls es digué que no miraria l'avió, que no es deixaria contaminar pel pitjor de si mateix, que una vegada més anava a passar sobre l'illa. Però en la penombra de les parpelles s'imaginà Felisa amb les safates, en aqueix mateix instant distribuïnt les safates, i el seu substitut, potser Giorgio o algun nou d'una altra línia, algú que també devia estar somrient mentre agafava les botelles de vi o el cafè. Incapaç de lluitar contra tant de passat obrí els ulls i es dreçà, i en el mateix moment va veure l'ala de l'avió, quasibé sobre el seu cap, inclinant-se inexplicablement, el canvi de so de les turbines, la caiguda quasi vertical sobre el mar. Va baixar a corre-cuita pel turó, pegant-se contra les roques, i es va arrapar un braç entre les espines. L'illa li ocultava el lloc de la estribació del turó i va eixir a la platja més petita. La cua de l'avió s'afonava a uns cent metres, en un silenci total. Marini prengué impuls i es llançà a l'aigua, amb l'esperança que l'avió encara tornara a surar; però no es veia res més que la blana línia de les ones, una capsa de cartó oscil·lant absurdament prop del lloc de la caiguda, i quasibé al final, quan ja no tenia sentit continuar nedant, una mà fora de l'aigua, a penes un instant, el temps perquê Marini canviara de rumb i es capbussara fins a atrapar pels cabells l'home que lluità per aferrar-se-li i engolí roncament l'aire que Marini li deixava respirar sense acostar-s'hi massa. Remolcant-lo a poc a poc el va dur fins a la vora, va prendre en els seus braços el cos vestit de blanc i estenent-lo a l'arena va mirar la cara plena d'escuma on la mort ja s'havia instal·lat, mentre sagnava per una enorme ferida a la gola. De quê podia servir la respiració artificial si amb cada convulsió la ferida semblava que s'obria una mica més i era com una boca repugnant que cridava Marini, l'arrancava de la seua petita felicitat de tan poques hores a l'illa, li cridava entre borbolls una cosa que ell ja no era capaç de sentir. A corre-cuita venien els fills de Klaios, els xicots envoltaven el cos estês a l'arena, sense comprendre com havia tingut forces per a nadar fins a la vora i arrossegar-se fins allí mentre es dessagnava. «Tanca-li els ulls!», demanà plorant una de les dones. Klaios va mirar cap al mar a la recerca d'algun altre supervivent. Però, com sempre, estaven sols a l'illa, i el cadàver d'ulls oberts era l'única cosa nova entre ells i el mar.

Julio Cortázar: "Tots els focs el foc"


JULIO CORTÁZAR
(Brusel·les 1914 - París 1984)

Tots els foc el foc

Traducció de Salvador Jàfer (1993)


CORTÁZAR 1971 = Cortázar, Julio, Todos los fuegos el fuego, Edhasa («Latinoamericana de bolsillo», 2), Barcelona, 1971.

Així serà algun dia la seua estàtua, pensa irònicament el procònsol mentre alça el braç, el fixa en el gest de la salutació, es deixa petrificar per l'ovació d'un públic que dues hores de circ i de calor no han fatigat. És el moment de la sorpresa que havia promês; el procònsol abaixa el braç, mira la seua dona, que li torna el somriure inexpressiu de les festes. Irene no sap quê succeirà i alhora és com si ho sabés, fins l'inesperat acaba sent costum quan s'han aprês a suportar, amb la indiferència que detesta el procònsol, els capricis de l'amo. Sense ni tan sols girar-se cap a l'arena preveu una sort ja tirada, una successió cruel i monòtona. Liques, el vinyater, i la seua dona Urània són els primers a cridar un nom que la multitud recull i repeteix. «Et reservava aquesta sorpresa», diu el procònsol. «M'han assegurat que aprecies l'estil d'aqueix gladiador.» Sentinella del seu somriure, Irene inclina el cap per donar les gràcies. «Ja que ens fas l'honor d'acompanyar-nos encara que els jocs et fastiguegen», afegeix el procònsol, «és just que procure oferir-te allò que més t'agrada». «Ets la sal del món», crida Liques. «Fas baixar l'ombra mateixa de Mart a la nostra pobra arena de província!» «No n'has vist més que la meitat», diu el procònsol, mentre es mulla ells llavis en una copa de vi i l'ofereix a la seua dona. Irene en beu un glop llarg, que sembla que s'emporte amb el seu lleu perfum l'olor espessa i persistent de la sang i del fem. En un brusc silenci d'expectativa que el retalla amb una precisió implacable, Marc avança cap al centre de l'arena; la seua curta espasa rellueix al sol, allí on el vell velari deixa passar un raig oblic, i l'escut de bronze li penja negligentment de la mà esquerra. «No deus voler enfrontar-lo amb el vencedor d'Esmirni?» pregunta excitadament Liques. «Millor encara», diu el procònsol. «Voldria que la teua província em recordara per aquests jocs, i que la meua dona deixara d'avorrir-se per una vegada.» Urània i Liques aplaudeixen tot esperant la resposta d'Irene, però ella torna en silenci la copa a l'esclau, aliena al clamoreig que saluda l'arribada del segon gladiador. Immòbil, Marc sembla també indiferent a l'ovació que rep el seu adversari; amb la punta de l'espasa toca lleugerament les seues gamberes daurades.

«Hola», diu Roland Renoir, mentre tria un cigarret com una continuació ineludible del gest de despenjar el receptor. A la línia hi ha una crepitació de comunicacions barrejades, algú que dicta xifres, de sobte un silenci encara més fosc en aqueixa foscor que el telèfon aboca en l'ull de l'oïda. «Hola», repeteix Roland, mentre referma el cigarret al vorell del cendrer i busca els llumins a la butxaca de la bata. «Sóc jo», diu la veu de Jeanne. Roland mig acluca els ulls, fatigat, i s'estira en una posició més còmoda. «Sóc jo», repeteix inútilment Jeanne. Com que Roland no contesta, afegeix: «Sònia se n'acaba d'anar.»

La seua obligació és mirar la llotja imperial, fer la salutació de sempre. Sap que ho ha de fer i que veurà la dona del procònsol i el procònsol, i que potser la dona li somriurà com en els darrers jocs. No necessita pensar, no sap quasibé ni pensar, però l'instint li diu que aqueixa arena és dolenta, l'enorme ull de bronze on els rastells i les fulles de palma han dibuixat els seus corbs senderols aombrats per algun rastre de les lluites precedents. Aqueixa nit ha somiat un peix, ha somiat un camí solitari entre columnes trencades; mentre s'armava, algú ha mormolat que el procònsol no li pagarà amb monedes d'or. Marc ni s'ha molestat a preguntar, i l'altre ha esclatat a riure malèvolament abans d'allunyar-se sense girar-li l'esquena; un tercer, en acabant, li ha dit que és un germà del gladiador que ell va matar a Massília, però ja l'empenyien cap a la galeria, cap a les clamors de fora. La calor és insuportable, li pesa l'elm que torna els raigs de sol contra el velari i les grades. Una vegada, columnes trencades; somni sense un sentit clar, amb pous d'oblit en els moments en quê hauria pogut entendre. I el que l'armava ha dit que el procònsol no li pagarà amb monedes d'or; potser la dona del procònsol ni li somriurà aquesta vesprada. Les clamors el deixen indiferent perquê ara estan aplaudint l'altre, l'aplaudeixen menys que a ell un moment abans, però entre els aplaudiments es filtren crits de sorpresa, i Marc alça el cap, mira cap a la llotja on Irene s'ha girat a parlar amb Urània, on el procònsol negligentment fa un senyal, i tot el seu cos es contrau i la seua mà s'aferra al puny de l'espasa. Li ha bastat girar els ulls cap a la galeria oposada; no és per allà que apareix el seu rival, s'han alçat cruixint les reixes del fosc passadís per on es fan eixir les feres, i Marc veu dibuixar-se la gegantina silueta del reciari nubi, fins ara visible contra el fons de pedra florida; ara sí, més ençà de tota raó, sap que el procònsol no li pagarà pas amb monedes d'or, endevina el sentit del peix i les columnes trencades. I alhora li importa ben poc el que puga passar entre el reciari i ell, això és l'ofici i el fat, però el seu cos continua contret com si tingués por, alguna cosa en la seua carn es pregunta per quê el reciari ha eixit per la galeria de les feres, i també s'ho pregunta el públic entre ovacions, i Liques li ho pregunta al procònsol que somriu per refermar sense paraules la sorpresa, i Liques protesta rient i es creu obligat a apostar a favor de Marc; abans de sentir les paraules que seguiran, Irene sap que el procònsol doblarà l'aposta a favor del nubi, i que després la mirarà amablement i ordenarà que li servesquen vi gelat. I ella es beurà el vi i comentarà amb Urània l'estatura i la ferocitat del reciari nubi; cada moviment és previst encara que no se l'ignore en si mateix, encara que puguen faltar la copa de vi o el gest de la boca d'Urània mentre admira el tors del gegant. Llavors Liques, expert en incomptables fasts de circ, els farà notar que l'elm del nubi ha fregat les pues de la reixa de les feres, alçades a dos metres del sòl, i lloarà la destresa amb quê ordena sobre els braç esquerre les escates de la xarxa. Com sempre, com des d'una ja llunyana nit nupcial, Irene es replega fins al límit més profund de si mateixa mentre que per fora condescendeix i somriu i fins i tot gaudeix; en aqueixa profunditat lliure i estèril sent el signe de la mort que el procònsol ha dissimulat en una alegre sorpresa pública, el signe que només ella i potser Marc poden comprendre, però Marc no comprendrà, esquerp i silenciós i màquina, i el seu cos que ella va desitjar una altra vesprada de circ (i això ho ha endevinat el procònsol, sense necessitat dels seus mags ho ha endevinat com sempre, des del primer instant) pagarà el preu de la mera imaginació, d'una doble mirada inútil sobre el cadàver d'un traci destrament mort d'un tall a la gola.

Abans de marcar el número de Roland, la mà de Jeanne ha passejat per les pàgines d'una revista de modes, un tub de pastilles calmants, el llom del gat arraulit en el sofà. Després la veu de Roland ha dit: «Hola», amb la veu una mica endormiscada, i bruscament Jeanne ha tingut una sensació de ridícul, que està a punt de dir-li a Roland això precisament que la incorporarà a la galeria de les ploraneres telefòniques amb l'únic, irònic espectador fumant en un silenci condescendent. «Sóc jo», diu Jeanne, però s'ho ha dit més a ella mateixa que no a aqueix silenci oposat on ballen, com en un teló de fons, algunes guspires de so. Es mira la mà que ha acariciat distretament el gat abans de marcar les xifres (però no se'n senten d'altres al telèfon, no hi ha una veu distant que dicta números a algú que no parla, que només hi és per a copiar obedient?), i es nega a creure que la mà que ha alçat i ha tornat a deixar el tub de pastilles és la seua mà, que la veu que acaba de repetir: «Sóc jo», és la seua veu, a la vora del límit. Per dignitat, callar, lentament tornar el receptor a la seua forqueta, quedar-se netament sola. «Sònia se n'acaba d'anar», diu Jeanne, i el límit s'ha franquejat, el ridícul comença, el petit infern confortable.

«Ah», diu Roland, rascant un llumí. Jeanne sent distintament la rascada, és com si vera el rostre de Roland mentre aspira el fum, tombant-se un poc cap arrere amb els ulls mig clucs. Un riu d'escates brillants sembla com si saltara de les mans del gegant negre i Marc té el temps just per a apartar el cos de la xarxa. Altres vegades el procònsol ho sap, i gira el cap perquê solament Irene el veja somriure ha aprofitat aqueix mínim instant que és el punt feble de tot reciari per blocar amb l'escut l'amenaça del llarg trident i llançar-se amb força, amb un moviment fulgurant, contra el pit descobert. Però Marc es manté fora de distància, amb les cames encorbades, com si estigués a punt de saltar, mentre el nubi replega veloçment la xarxa i prepara el nou atac. «Està perdut», pensa Irene sense mirar el procònsol que tria uns dolços de la safata que li ofereix Urània. «Ja no és el que era», pensa Liques lamentant-se de la seua aposta. Marc s'ha encorbat una mica, seguint el moviment giratori del nubi; és l'únic que encara no sap el que tothom pressent, és quasibé com una cosa agotnada que espera una altra ocasió, amb el vague desconcert de no haver fet el que la ciència li manava. Necessitaria més temps, les hores tavernàries que segueixen els triomfs, per a entendre, potser, la raó per quê el procònsol no li pense pagar amb monedes d'or. Esquerp, espera un altre moment propici; qui sap si al final, amb un peu sobre el cadàver del reciari, podrà trobar una altra vegada el somrís de la dona del procònsol; però això no és ell qui ho pensa, i qui ho pensa no creu ja que el peu de Marc s'enfonse en el pit d'un nubi degollat.

«Decideix-te», diu Roland, «llevat que vulgues tenir-me tota la vesprada escoltant aquest tal que li dicta números a no sé qui. El sents?» «Sí», diu Jeanne, «se'l sent com de molt lluny. Tres-cents cinquanta-quatre, dos-cents quaranta-dos». Per un moment no hi ha res més que la veu distant i monòtona. «De tota manera», diu Roland, «està usant el telèfon per a una cosa pràctica.» La resposta podria ser la previsible, la primera queixa, però Jeanne calla encara uns segons més i repeteix: «Sònia se n'acaba d'anar.» A Roland el sorprendria això, Sònia no té per quê anar a sa casa. «No mentesques», diu Jeanne, i el gat li fuig de la mà, la mira ofês. «No era cap mentida», diu Roland. «Em referia a l'hora, no pas al fet de venir o no venir. Sònia sap que em molesten les visites i les trucades a aquesta hora.» Vuit-cents cinc, dicta des de lluny la veu. Quatre-cents setze. Trenta-dos. Jeanne ha tancat els ulls, esperant la primera pausa en aqueixa veu anònima per dir l'única cosa que queda per dir. Si Roland talla la comunicació encara li restarà aqueixa veu al fons de la línia, podrà sostenir el receptor a l'oïda, esvarant-se cada vegada més al sofà, acariciant el gat que ha tornat a estirar-se contra ella, jugant amb el tub de pastilles, escoltant les xifres fins que també l'altra veu es canse i ja no quede res, absolutament res si no és el receptor que començarà a pesar-li espantosament entre els dits, una cosa morta que caldrà rebutjar sense mirar-la. Cent quaranta-cinc, diu la veu. I encara més lluny, com un diminut dibuix a llapis, algú que podria ser una dona tímida pregunta entre dos esclafits: «L'estació del Nord?»

Per segona vegada aconsegueix d'esquivar la xarxa, però ha calculat malament el salt i rellisca en una taca humida de l'arena. Amb un esforç que manté el públic en un ai, Marc repel·leix la xarxa amb un molinet de l'espasa mentre estên el braç esquerre i rep a l'escut el colp ressonant del trident. El procònsol desdenya els excitats comentaris de Liques i gira el cap devers Irene, que no s'ha mogut. «Ara o mai», diu el procònsol. «Mai» respon Irene. «Ja no és el que era», repeteix Liques, «i li costarà ben car, el nubi no li donarà pas cap altra oportunitat, només cal mirar-lo». A distància, quasi immòbil, Marc sembla que s'ha adonat de l'error; amb l'escut alçat mira fixament la xarxa ja recollida, el trident que li oscil·la hipnòticament a dos metres dels ulls. «Tens raó, ja no és el mateix», diu el procònsol. «Havies apostat per ell, Irene?» Agotnat, prest a saltar, Marc sent a la pell, ben endins de l'estómac, que la multitud l'abandona. Si tingués un moment de calma podria desfer el nus que el té paralitzat, la cadena invisible que comença molt enrere però que ell no sap ben bé on, i que en algun moment és la sol·licitud del procònsol, la promesa d'una paga extraordinària i també un somni on hi ha un peix i el fet de sentir-se ara, quan ja no queda temps per a res, la imatge mateixa del somni enfront de la xarxa que li balla davant del ulls i sembla com si enxampara cada raig de sol que es filtra pels estrips del velari. Tot és cadena, parany. Tot redreçant-se amb una violència amenaçant que el públic aplaudeix mentre el reciari recula una passa per primera vegada, Marc elegeix l'únic camí, la confusió i la suor i l'olor de sang, la mort davant seu que cal esclafar; algú ho està pensant per ell darrere la màscara somrient, algú que ho ha estat desitjant per damunt del cos d'un traci que agonitza. «El verí», es diu Irene, «alguna vegada trobaré el verí, però ara accepta-li la copa de vi, sigues la més forta, espera la teua hora». La pausa sembla allargar-se com s'allarga la insidiosa galeria negra on retorna intermitent la veu llunyana que repeteix xifres. Jeanne ha cregut sempre que els missatges que realment compten es troben en algun moment més ençà de tota paraula; potser aqueixes xifres diran més, seran més que qualsevol discurs per a qui les estiga escoltant atentament, com per a ella el perfum de Sònia, el frec de la palma de la seua mà en el muscle abans d'anar-se'n han significat més que no les paraules de Sònia. Però era natural que Sònia no es conformara amb un missatge xifrat, que volgués dir-lo amb totes les lletres, assaborint-lo fins al final. «Comprenc que per a tu ha de ser molt dur», ha repetit Sònia, «però deteste la dissimulació i preferesc dir-te la veritat». Cinc-cents quaranta-sis, sis-cents seixanta-dos, dos-cents vuitanta-nou. «No m'importa si va a ta casa o no», diu Jeanne, «ara ja no m'importa res». En comptes d'una altra xifra es fa un llarg silenci. «Ets aquí?», pregunta Jeanne. «Sí», diu Roland mentre deixa la burilla en el cendrer i busca sense pressa el flascó del conyac. «Allò que no puc entendre...», comença Jeanne. «Si et plau», diu Roland, «en aquests casos ningú no sol entendre res, estimada, i a banda d'això no es guanyaria res entenent-ho. Lamente que Sònia s'haja precipitat, no era pas a ella a qui pertocava de dir-t'ho. Maleït siga, que no pensa acabar mai amb aqueixos números?» La veu menuda, que fa pensar en un organitzat món de formigues, continua el seu dictat minuciós per davall d'un silenci més proper i més espês. «Però tu», diu absurdament Jeanne, «llavors, tu...»

Roland beu un glop de conyac. Sempre li ha agradat triar les seues paraules, evitar els diàlegs superflus. Jeanne repetirà dues, tres vegades cada frase, accentuant-les d'una manera diferent; que parle, que repetesca mentre ell prepara el mínim de respostes assenyades que posen ordre en aqueixa ravata lamentable. Respirant amb força es posa dret després d'una finta i un avanç lateral; alguna cosa li diu que el nubi aquesta vegada canviarà l'ordre d'atac, que el trident s'avançarà al tir de la xarxa. «Fixa't bé», explica Liques a la seua dona, «ja li ho he vist fer això a Apta Iulia, sempre els desconcerta». Mal defensat, desafiant el risc d'entrar en el camp de la xarxa, Marc es tira cap avant i només llavors alça l'escut per protegir-se del riu brillant que s'escapa com un raig de la mà del nubi. Atalla la vora de la xarxa però el trident colpeja cap avall i la sang salta de la cuixa de Marc, mentre l'espasa massa curta ressona inútilment contra l'asta. «T'ho havia dit», crida Liques. El procònsol mira atentament la cuixa lacerada, la sang que es perd a la gambera daurada; pensa amb una mica de llàstima que a Irene li hagués agradat acariciar aqueixa cuixa, buscar la seua pressió i la seua calor, gemegant com sap gemegar quan ell l'estreny per fer-li mal. Aqueixa nit mateixa li ho dirà i serà interessant d'estudiar el rostre d'Irene buscant el punt feble de la seua màscara perfecta, que fingirà indiferència fins al final com ara fingeix un interês civil en la lluita que fa udolar d'entusiasme una plebs bruscament excitada per la imminència de la fi. «La sort l'ha abandonat», diu el procònsol a Irene. «Quasibé em sent culpable d'haver-lo dut a aquesta arena de província; alguna cosa seua s'ha quedat a Roma, bé que es veu.» «I la resta es quedarà ací, amb els diners que vaig apostar per ell», riu Liques. «Si et plau, no et poses així», diu Roland, «és absurd continuar parlant per telèfon si podem veure'ns aquesta nit mateixa. T'ho repetesc, Sònia s'ha precipitat, jo volia estalviar-te aqueix colp». La formiga ha parat ja de dictar els seus números i les paraules de Jeanne s'escolten distintament; no hi ha llàgrimes a la seua veu i això sorprên Roland, que ha preparat les seues frases preveient un devessall de retrets. «Estalviar-me el colp?», diu Jeanne. «Mentint, és clar, enganyant-me una altra vegada.» Roland sospira, rebutja les respostes que podrien allargar fins a l'avorriment un dialeg tediós. «Em sap greu, però si continues així preferesc tallar», diu, i per primera vegada hi ha un to d'afabilitat en la seua veu. «Serà millor que vinga a veure't demà, al cap i a la fi som gent civilitzada, que dimonis!» Des de molt lluny la formiga dicta: vuit-cents vuitanta-vuit. «No vingues», diu Jeanne, i és divertit de sentir les paraules barrejades amb les xifres, no vuit-cents vingues vuitanta-vuit, «no vingues mai més, Roland». El drama, les probables amenaces de suïcidi, l'avorriment, igual com va passar amb Marie Josée, igual com passa amb totes les que s'ho prenen a la valenta. «No sigues beula», aconsella Roland, «demà ho entrendràs millor, és preferible per a tots dos». Jeanne calla, la formiga dicta xifres redones: cent quatre-cents, mil. «Bé, fins demà», diu Roland admirant el vestit de carrer de Sònia, que acaba d'obrir la porta i s'ha detingut amb un aire entre interrogatiu i burleta. «Li ha faltat temps per a trucar-te», diu Sònia mentre deixa la bossa i una revista. «Fins demà, Jeanne», repeteix Roland. El silenci a la línia sembla tens com un arc, fins que el talla secament una xifra distant, nou-cents quatre. «Ja n'hi ha prou de dictar aqueixos números idiotes!», crida Roland amb tota la força, i abans d'apartar el receptor de l'oïda encara pot escoltar el clic a l'altre extrem, l'arc que dispara la seua fletxa inofensiva. Paralitzat, sabent-se incapaç d'evitar la xarxa que no trigarà a enxampar-lo, Marc planta cara al gegant nubi, amb l'espasa massa curta immòbil a l'extrem del braç estês. El nubi afluixa la xarxa una, dues vegades, la replega buscant la posició més favorable, la fa girar encara com si volgués allargar els esgarips del públic que l'incita a rematar el seu rival, i abaixa el trident mentre es tomba cap a un costat per donar més impuls al tir. Marc va a l'encontre de la xarxa amb l'escut alçat, i és una torre que s'ensorra contra una massa negra, l'espasa s'enfonsa en alguna cosa que udola més amunt; l'arena li entra a la boca i als ulls, la xarxa cau inútilment sobre el peix que s'ofega.

Accepta indiferent les carícies, incapaç de sentir que la mà de Jeanne tremola una mica i comença a refredar-se. Quan els dits llisquen per la seua pell i es deturen, clavant-se en una crispació instantània, el gat es queda petulant; en acabant es gita d'esquena i mou les potes en l'actitud d'expectativa que fa riure sempre a Jeanne, però ara no, la seua mà continua immòbil vora el gat i a penes si un dit busca encara la calor de la seua pell, la recorre breument abans de detenir-se una altra vegada entre el costat tebi i el tub de pastilles que ha vingut redolant fins aquí. Tocat en ple estómac el nubi udola, tombant-se cap arrere, i en aqueix darrer instant en quê el dolor és com una flama d'odi, tota la força que fuig del seu cos se li ajunta en el braç per enfonsar el trident en l'esquena del seu rival boca per avall. Cau damunt del cos de Marc, i les convulsions el fan redolar de costat; Marc mou lentament un braç, clavat a l'arena com un enorme insecte brillant.

«No és freqüent», diu el procònsol girant-se cap a Irene, «que dos gladiadors de tal mèrit es maten mútuament. Podem felicitar-nos d'haver vist un rar espectacle. Aquesta nit li ho escriuré al meu germà per consolar-lo del seu tediós matrimoni.»

Irene veu com es mou el braç de Marc, un lent moviment inútil com si volgués arrancar-se el trident enfonsat als renyons. Imagina el procònsol nu a l'arena, amb el mateix trident clavat fins a l'asta. Però el procònsol no mouria el braç amb aqueixa dignitat última; cridaria espernetegant com una llebre, demanaria perdó a un públic indignat. Acceptant la mà que el seu marit li ofereix per ajudar-la a alçar-se, assenteix una altra vegada; el braç ha parat de moure's, l'única cosa que queda per fer és somriure, refugiar-se en la intel·ligència. Al gat sembla que no li agrada la immobilitat de Jeanne, continua gitat d'esquena esperant una carícia; en acabant, com si el molestara aqueix dit contra la pell del costat, maula destemperadament i fa mitja volta per tal d'allunyar-se, ja oblidat i somnolent.

«Perdona'm que haja vingut a aquesta hora», diu Sònia. «He vist el teu cotxe a la porta, era una temptació massa gran. T'ha trucat, veritat?» Roland busca un cigarret. «Has fet malament», diu. «Se suposa que aqueixa tasca els pertoca als homes, al cap i a la fi he estat més de dos anys amb Jeanne i és una bona xicota.» «Ah, però el plaer», diu Sònia mentre se serveix un conyac. «Mai no li he pogut perdonar que fos tan innocent, no hi ha cap cosa que m'exaspere més. Si et dic que va començar rient, convençuda que li estava gastant una broma.» Roland mira el telèfon, pensa en la formiga. Ara Jeanne trucarà una altra vegada, i serà incòmode perquê Sònia s'ha assegut al seu costat i li acaricia el cabell mentre fulleja una revista literària com si buscara il·lustracions. «Has fet malament». repeteix Roland atraient Sònia cap a si. «De venir a aquesta hora?», riu Sònia cedint a les mans que busquen maldestrament la primera tancadura. El vel morat cobreix la vil·la a la vora del llac, on l'aire de la nit l'ajudarà a oblidar l'olor de la plebs, els darrers crits, un braç movent-se lentament com si acariciara la terra. No li és difícil oblidar, encara que el procònsol l'entabuixe amb la minuciosa evocació de tant de passat que el neguiteja; un dia Irene trobarà la manera que també ell oblide per sempre, i que la gent el crega simplement mort. «Ja veuràs quê ha inventat el nostre cuiner», està dient la dona de Liques. «Li ha fet tornat la gana al meu marit, i de nit...» Liques riu i saluda els seus amics, esperant que el procònsol òbriga la marxa cap a la galeria després d'una darrera salutació que es fa esperar com si el complagués continuar mirant l'arena on enganxen i arrosseguen els cadàvers. «Sóc tan feliç», diu Sònia descansant la galta sobre el pit de Roland endormiscat. «No ho digues», mormola Roland, «un sempre es pensa que és una cortesia.» «Que no em creus?», riu Sònia. «Sí, però no ho digues ara. Fumem.» Tempteja en la tauleta fins que troba els cigarrets, en posa un als llavis de Sònia, apropa el seu, els encên tots dos alhora. Gairebé ni es miren, somnolents, i Roland sacseja el llumí i el deixa a la taula on en alguna banda hi ha un cendrer. Sònia és la primera que s'endormisca i ell li lleva suaument el cigarret de la boca, l'ajunta amb el seu i els abandona damunt la taula, mentre llisca contra Sònia en un son pesat i sense imatges. El mocador de gasa crema sense flama al vorell del cendrer, i es socarrima lentament, cau damunt la catifa vora el munt de roba i una copa de conyac. Una part del públic escridassa i s'amuntega en les grades inferiors; el procònsol ha saludat una vegada més i fa un senyal a la seua guàrdia perquê li òbriguen pas. Liques, el primer a comprendre, li mostra el llenç més distant del vell velari que comença a estripar-se mentre una pluja de guspires cau sobre el públic que busca confusament les eixides. Cridant una ordre, el procònsol espenta Irene sempre d'esquena i immòbil. «Ràpid, abans que no s'amunteguen a la galeria baixa», crida Liques precipitant-se davant la seua dona. Irene és la primera que ensuma l'oli bullent, l'incendi dels dipòsits subterranis; darrere seu, el velari cau damunt les esquenes dels que pugnen per obrir-se pas entre una massa de cossos confosos que obstrueixen les galeries massa estretes. N'hi ha que salten a l'arena a centenars, buscant altres eixides, però el fum de l'oli esborra les imatges, un esqueixall de tela voleteja a l'extrem de les flames i cau damunt el procònsol abans que no puga arrecerar-se en el passatge que duu a la galeria imperial. Irene es gira en sentir el seu crit, li arranca la tela socarrimada agafant-la amb dos dits, delicadament. «No podem eixir», diu, «s'han amuntegat allà baix com animals». Llavors Sònia crida, volent deslligar-se de l'abraçada ardent que l'envolta des del son, i el seu primer esgarip es confon amb el de Roland que inútilment vol dreçar-se, ofegat pel fum negre. Encara criden, cada vegada més dèbilment, quan el camió dels bombers entra a tota màquina pel carrer atapeït de curiosos. «És al pis desê», diu el tinent. «Això costarà, hi ha vent del nord. Anem-hi.»

Francesc Eiximenis: "De la resposta que donà la guineu..."

(Girona, entre 1328 i 1332 - Perpinyà, 1409)


XIV

[DE LA RESPOSTA QUE DONÀ LA GUINEU
A UNA QÜESTIÓ QUE LI FOU PROPOSADA]

Una qüestió estec proposada a la guineu aital, ço és, qui cantava millor, o lo papagai o l'ase. E diu que la guineu respòs que cant hi ha de diverses maneres, car algun cant hi ha qui s'apella "quinta" e "octava", altre qui s'apella "lo gros bordó": per què en lo cant apellat "quinta" o "octava", lo papagai n'era mestre, mas en lo cant de "gros bordó" lo senyor d'ase ne faïa meravelles.

"Vet (diu ací lo fabulari) com la guineu t'ensenyà ací a satisfer a cascuna part en ço en què no cap consciència ne negun perill, així com deïa lo dit document."

(Del Dotzè del Crestià, cap. DCCCLXXXV.)


Francesc Eiximenis, Contes i faules, text, introducció, notes i glossari de Marçal Olivar, Barcelona, Editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics", 6), 1925, p. 154.